els nous boletaires

Fins fa poc, jo, absolutament negat pel món del bolet en el seu hàbitat natural, em preguntava el motiu de l’èxit en tot el país (quota del 32,4 %) d’una sèrie que em semblava d’una especialització extrema. No només això, sinó que el llibre del programa s’ha convertit en líder de vendes entre els de no ficció. I encara més, “El Períodico” ha anat publicant una guia que ha tingut una excel·lent acollida. En fi, que segons deixava entreveure el professor Boada, mitja Catalunya, com un exèrcit imparable de caçadors aficionats de recompenses sense cap visible, s’ha llançat als boscos del país a la captura dels innumerables premis que es prometen. No importa que les inclemències del temps facin de la cerca un sacrifici titànic. Tampoc no és té en compte que trobar a finals de la tardor bolets propis de la primavera s’acosta més al concepte de miracle que al de realitat tangible. La gent, famílies senceres, busca, remena, no desespera.

Un fenomen tan multitudinari, escèptic com sóc, no em semblava únicament conseqüència de l’entusiasme provocat pels mitjans -fins i tot en un país tan amant del rovelló com el nostre, els excessos són sospitosos-, de manera que, després d’una investigació exhaustiva intentant arribar als veritables orígens, he trobat que Jaume Arnella –qui ho havia de dir- m’ha proporcionat la clau d’aquest comportament, d’aquest misteri. És tracta simplement d’un cas de sublimació -i la cosa ja ve de lluny- que podreu entendre si teniu la paciència d’anar més enllà dels primers compassos d’aquesta cançó entre l'havanera i la sardana.


Powered by Castpost


Ja ho heu escoltat. No és estrany que en la situació delicada de Catalunya -i dels Països Catalans- en aquest moment el nombre de boletaires hagi augmentat espectacularment. Quan tot es normalitzi, quan s’acabin les crispacions, el boletaires aficionats tornaran a casa i els boscos seran dels de sempre, dels professionals. És qüestió de temps. Amén.


Un breu sobre Jaume Arnella, cantant sense data de caducitat que aquest mateix any ha enregistrat Jaume Arnella Cap i Cua . Va començar a ser conegut l’any 1967 amb el Grup de Folk, el segon desembarcament important de cantants en català després de la guerra (el primer havia estat el dels Setze Jutges). Més tard va formar part dels Sapastres, la Cobla Cotofluix i l’orquestrina Galana. L’any 1973 va iniciar la seva carrera en solitari. Si necessiteu més informació, comenceu per aquí.

entrada i reaccions

Data de caducitat perquè em em sembla que hi haurà un moment no gaire llunyà en què s'acabaran els posts. Data de caducitat perquè la intenció, en aquest instant, és presentar cançons en català de grups o d'intèrprets que ja no estan en actiu. Com continuarà i quan acabarà el bloc és encara un misteri.

-------------------------------------------------------

Queden pocs cantants catalans en actiu que comencessin als 60 i no massa dels 70. Em refereixo a gent que vagi actuant amb certa regularitat i que de tant en tant enregistri algun disc. No és fàcil saber els motius de la desaparició d’alguns dels intèrprets o grups que triomfaven més o menys en aquelles dècades: una feina més productiva, el cansament, un boicot més o menys subtil per raons diverses, les modes canviants a les quals no van voler o no van saber adaptar-se...

Els darrers dies, gairebé sense proposar-m’ho i d’una manera superficial, he repassat nom i cançons, algunes de les quals no havia escoltat mai, que recordi, i m’he trobat amb un món força interessant, en alguns casos prou allunyat de la sensibilitat general d’avui en dia. També he volgut saber què se’n va fer d’alguns d’aquests protagonistes i no sempre me n’he sortit. Podria començar per qualsevol altre, seguint un ordre cronològic, per exemple, però m’ha cridat l’atenció la desaparició d’un grup que a mi em divertia i que ja en la seva millor època va tenir força detractors, per no dir enemics. M’estic referint als Pavesos, visiblement capitanejats per Joan Monleon. Quina va ser la raó de la seva desaparició després de 10 anys d’actuacions (1972-82)? Per què encara ara, sobretot des de terres valencianes, alguns s’avergonyeixen del grup i especialment de Monleon? Per què l’enyorat Joan Fuster es va veure en la necessitat d’escriure aquest text en la presentació del seu segon disc: El pardal de Sant Joan i la bolseria (1978)?

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els juducis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...

És clar que amb cançons com la que podeu escoltar més avall, potser s’entenen millor les reaccions diverses de la gent i el comentari de Joan Fuster. I potser també s’entén que no tinguessin gaire futur en llengua catalana... si haguessin continuat en castellà...



Powered by Castpost