1/12/2006

crònica de futbol

Fa molt de temps que no he vist Delfí Abella, a no ser que fos aquell senyor, acompanyat per una noia hispanoamericana, que vaig veure fa uns dies. La darrera vegada que vam coincidir va ser en una mesa electoral del barri. De tant en tant ens creuàvem pel carrer perquè les nostres cases a penes les separen sis o set portes. Al costat de la d’ell hi ha un plafó d’on han desaparegut les sis o set plaques que hi havia menys la seva, d’un daurat vell: nom, professió i pis.

Delfí Abella (Barcelona, 1925) va ser el quart dels Setze Jutges. Psiquiatre de professió i més tard director del departament de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, en la seva joventut va tocar en un grup de jazz. Es va incorporar als tres en la seva tercera actuació pública. Segurament va ser qui tenia més clara la imatge corporativa que havien de donar els integrants dels Setze Jutges i el qui es va comportar més com un empresari. En el vessant exclusivament musical, a més de les pròpies cançons, va fer adaptacions de cançons franceses, una de les seves passions, que interpretava ell mateix o els seus companys. Possiblement és menys recordat que Espinàs o Porter, que després de sortir del món de la cançó continuaren tenint una vida pública molt activa, tot i que les seves cançons eren tant o més populars que les d’ells dos. La més coneguda, la que se sol esmentar més vegades entre els pocs que encara parlen dels orígens de la cançó, és, sense dubte, “Cap al futbol” - amb un so de guitarra que únicament punteja la lletra- , que inevitablement em fa pensar amb el poema “La croada” de Pere Quart, i viceversa. Quants canvis en la consideració social i política del futbol des de la immediata postguerra fins als nostres dies! A continuació us deixo el poema i la cançó. Jutgeu vosaltres.

Quan s’acosta l’hora
les àvies i els petits s’agemoleixen
al fons de les alcoves;
al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s’emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.

Però els barons –fixeu-vos-hi-
s’alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
ebocat a l’eixida.)

I “Adéu” criden a tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l’extern inalterables.

De dos en dos,
centenars i milers,
es llancen
a les desertes vies de la tarda.

Entre marcials i amotinats
avancen, corren
-escamots convergents, centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

Perillosament –oh sí,
que en l’aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l’estadi nou, van a l’estadi.


Powered by Castpost

Una nota curiosa: Delfí Abella va escriure un llibre sobre Verdaguer que jo no he tingut mai a les meves mans i que rarament apareix en la bibliografia sobre l’escriptor: Mossèn Cinto vist pel psiquiatre: anàlisi psico-patològica dels articles "En defensa pròpia". Barcelona: Barcino, 1958.


3 Comentaris:

Anonymous Anònim said...

Abans que res, felicitats per aquest excel·lent blog. Interessant i amè. Pel que fa a Delfí Abella i ja que dius que us heu vist en una mesa electoral… Saps si a les eleccions del 77 va anar a les llistes de cap partit? M'havien dit que ho havia fet, en concret per AP. Espero no ofendre amb la pregunta.
Salut!

6:28 p. m.  
Blogger miquel said...

Gràcies, un entre tants. A les eleccions del 77 jo encara no estava censat a Barcelona, de manera que no freqüentava les meses de la capital. No tinc idea si D.A. ha militat mai en cap partit, però li ho podríem preguntar. Preguntar no és ofendre.

3:31 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Gràcies, Pere. I reitero: felicitats per aquest espai tan interessant. Espero que la data de caducitat sigui ben llunyana.

10:43 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home