12/21/2005

sóc un burgès (in memoriam)

Fa temps que no sento dir a ningú la paraula burgès en sentit pejoratiu, de menyspreu, com un insult. No sé si això és degut al fet que a la meva edat i entre la gent que em moc ens desqualifiquem amb altres mots o potser és que ja no té sentit fer l’antiga divisió en classes socials. També podria ser que finalment la gent del país s’ha adonat que la història més recent del país és la història de la burgesia (petita, mitjana, alta) o d’aquells que aspiraven a pertànyer-hi, amb els parèntesis i les desviacions que vosaltres vulgueu.

Ja m’he tornat a equivocar de bloc. Aquest és el que parla de música, així que ho farem bé i començarem pel principi, que ja ho hauria d’haver fet al primer post.

I al principi es troben els Setze Jutges. Molt avançada ja la postguerra inacabable, sembla que Josep Benet porta temps pensant que el país necessita cançons en català, literàriament vàlides i que fugin dels tòpics de la cançó castellana del moment. Aquesta idea agafa cos en Lluís Serrahima i en Miquel Porter Moix. Porter està disposat a portar-la a la pràctica i se li afegeixen l’esposa de Serrahima, Remei Margarit i, poc després, Josep Maria Espinàs, que va ser qui va donar el nom al grup. A la tercera actuació ja hi havia un membre nou, el psiquiatra Delfí Abella. I el grup anà creixent: Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs. Un procés que durà de l’any 1961 al 1967.

Ah, ara ja sé perquè he començat amb això dels burgesos. Doncs perquè he pensat que l’audició d’avui podria ser “Sóc un burgès” de Miquel Porter, el primer dels jutges, mort el novembre de l’any passat i a qui, encara que se’ns va passar la data, volem tornar a recordar, ara en la seva faceta de cantant aficionat, com ho foren els altres jutges fins que arribà Pi de la Serra.

Escolteu com, amb una mica de recança, en Porter ens explica que la burgesia, al menys la seva burgesia, ja no és el que era. Tot això que va sortir guanyant ell i nosaltres. I la música, amb influència de la cançó francesa.



Powered by Castpost

A la guitarra, Quico Pi de la Serra

12/18/2005

boletaires 2

Ja comprendreu que aquest no és encara el moment de Sisa –quina cançó el representarà?-, però no puc resistir-me a la seua “boletaires” –quina parella Sisa i Pascal Comelade!-, que podeu escoltar cada setmana a “Caçadors de bolets”.

A TV3, com en altres ocasions, no ens deixen assaborir els detalls d’un dels més interessants lletristres de la cançó de tots els temps. Si Jaume Arnella es movia entre l’havanera i la sardana, Jaume Sisa opta decididament per la marxa, per l’aventura, per la mística, per la màgia –sempre incomprensible- que guia l’ésser humà. Hi ha algú més lúcid que aquest home de posat seriós i mirada penetrant a l’hora de descriure la nostra societat de tocats del bolet?



Powered by Castpost