3/05/2006

Ràdio Capvespre

El dia ventós i sense sol, ja a les acaballes, em porta a la cançó, i la cançó, a la cantant.

No sé si la Maria Cinta va començar a cantar als 12 o als 14 anys, el cert és que en l’inici de la seva carrera musical hi ha dos noms: el seu oncle Miquel Xicota, vinculat a l’empresa del cinema Capitol de Barcelona i músic força conegut (encara que avui potser ja no es recorda, per exemple, la seva música a la cançó Mariona, amb lletra de Pere Quart, interpretada per Alberto Closas l’any 1959, al fi de festa de la 1a edició del Festival de la Canción Mediterránea); l’altra persona és Solange, la seva mare, d’origen francès i casada amb un català. La Solange, que tenia tres filles més, va anar preparant la Maria Cinta per convertir-la en una artista; una artista no només de la cançó en català, sinó de l’espectacle en general, una gran artista. I aquest semblava el destí de la nena prodigi que abans de la majoria d’edat ja havia actuat amb els grans del país, i amb altres de fora.

Jo vaig seguir una mica la trajectòria de la Maria Cinta durant la primera part dels anys 70, quan ja havia gravat uns quants discos en solitari o amb l’Escamilla, quan estudiava al Conservatori de Música –la música, més que les lletres, era el seu fort-, quan feia poc que havia protagonitzat la pel·lícula Elisabet (1968), d’Alejandro Martí, basada en la novel·la de Folch i Torres (l’any 1962 havia intervingut en Las travesuras de Morucha, d’Iquino, i l’any 70 ho faria a La diligencia de los condenados, de Juan Bosch, compartint protagonisme amb Richard Harrison, Fernando Sancho...); també van ser els anys en què va estudiar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, amb els mestres Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga...; finalment, a principis dels 70 es va casar amb Gabriel Renom, procedent del Grup d’Estudis Teatrals d’Horta dirigit per Josep Montanyès, que després va formar part dels Joglars i va complir una condemna més llarga que en Boadella. No cal continuar, ja es veu que era un període de preparació i activitats constants, d’èxit, de provatures també en castellà, d’acostament a la bossa nova i a d’altres gèneres musicals.

La Maria Cinta tenia –té- una veu clara, dolça, suggerent, i un estil que potser la feia més apropiada per als escenaris petits que per a les grans masses. En un moment determinat, però, la continuïtat de la seva carrera és va desfer, o potser hauríem de dir que el seu ritme es va alentir, com el de tants altres cantants d’aquest país; en el seu cas degut a la diversitat de camins encetats? No ho sé. La Maria Cinta, ara veïna de Gràcia i a qui confesso que vaig abandonar, continua cantant, però, i de tant en tant apareix algun disc seu; l’últim, totalment en castellà, és titula Carta a la Habana (finals de 2003). Encara no el tinc.

En fi, jo m’aturo, si voleu conèixer una mica més la Maria Cinta d’avui, entreu a la seva pàgina, o llegiu-vos aquesta entrevista de fa un any. Jo avui, només us volia deixar escoltar una cançó seva -la seva preferida, segurament-, perquè el dia m’hi porta i perquè la Maria Cinta, la seva veu, els seus ulls blaus, continuen en mi. Disculpeu la qualitat de l’audició, és el que tinc i no ho puc millorar. Una bona cançó per al dia de la dona (o per al de l'home) i no hi ha cap ironia, tan de bo fos així.


Powered by Castpost

RADIO CAPVESPRE

Veus massa televisió
A mi ja ni em mires
T’estires en un racó
I em dius que sóc avorrida.
Sento que el temps va passant
Tinc mals i punxades
Se m’arruga la veu
I la pell ja no canta.

Tot el que em queda per dir
Des de Radio Capvespre
És que avui tinc més fred que ahir:
Tanca la finestra…

Sento que em pesen els anys
I tot fa pujada
Cada cop que es fa de nit
Tinc més por dels fantasmes.

Tot el que em queda per dir……etc.

Avui la lluna no hi és
És nit de cors foscos
No hi ha ningú pels carrers
I borden els gossos.
Uns fanals s’han adormit
Uns altres tartamudegen
Em fan enveja els vampirs
Ells almenys mosseguen.

Tot el que em queda per dir…etc.

Tu fas i desfàs el camí
Jo busco dreceres.

Tot el que em queda per dir
Des de Radio Capvespre.

J.Mª Bardagí (lletra)/ Maria Cinta (música) (o no és així?)

Rellegit el que he escrit, m'ha semblat que calia fer una visita al passat, a la Maria Cinta més jove, més festiva, a la que el seu pare advertia que els homes ben plantats també poden deixar un regust amarg com el de les llimones. Cal vigilar les aparences, noietes.



Powered by Castpost



6 Comentaris:

Blogger Xurri said...

S'escau: al dia, al vespre.

És una cançó molt maca-.

9:17 p. m.  
Blogger pere said...

Ho és. Un (una també, suposo) de vegades se sent així, però no hi ha retrets.

7:29 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Moltes mercès, gracies a tu he descobert
qui cantava aquesta cançó, no sabia el nom de l'artista i només recordava la tonada "desde ràdio capvespre..."

Jo l'escoltava quan tenia 10 anys, feien el videoclip a TV3, i m'agradava molt.

Un cop més moltes gràcies i per molts anys per un blog tant interessant.

10:06 p. m.  
Blogger pere said...

M'alegro que t'hagi fet un servei. Ja ho veus, aquest és un bloc del passat fet present (o del present del passat?).
Gràcies a tu per visitar-me.

1:49 a. m.  
Anonymous Anònim said...

"Radio Capvespre"... Jo també havia escoltat el clip per TV3 en la meva adolescencia. M'agradava molt aquesta cançó. Feia temps que no hi pensava... Però realment recordar-la obre una finestreta en l'ànima on s'hi aboca tot el temps que ha passat.Gracies per recordar-la.

Esther

9:51 a. m.  
Blogger aiguamarina said...

Avisades quedem... i els noiets ja ho estàn d'avisats?

Petons!!

1:31 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home