la pipa de l'Espinàs

La lectura dels darrers posts de la Júlia m'han fet venir ganes de canviar el meu, que ja tenia pensat, però encara no és el moment de Serrat ni de la Guillermina ni de l'Enric Barbat. Aviat.

Ja sé que darrerament insisteixo més del compte amb el tabac, però aquesta vegada és imprescindible. El tabac té data de caducitat si no es produeix un miracle -que no- i la veu melòdica que avui us proposo també en va tenir encara que jo no la sé precisar. Fins i tot la cançó que escoltareu, si voleu, pot quedar dintre de poc com una peça arqueològica, molt més que les altres que han anat apareixent pel bloc.

Si en el post anterior el protagonista era un dels tres fundadors dels Setze Jutges, avui li toca el torn necessàriament a Josep Maria Espinàs, un dels ideòlegs, diguem-ho així, importants del grup, descobridor de noves veus i potenciador d’altres, director artístic de Concèntric la segona firma discogràfica catalana... És veritat que la seva veu no tenia cap gràcia especial, de la qual cosa en devia ser ben conscient, però les seves iniciatives segurament van ser les més interessants en la posada en marxa del moviment organitzat de la cançó. (Veig que encara no té pàgina a Lletra i que la de l'AELC li caldria una actualització que ja han fet els de la Generalitat.)

I ara ens posem en situació: tenim una guitarra, una cadira, l’admiració per la cançó francesa del moment amb esperit existencialista, una mica de la ironia a l'estil de l’època i un vici confessat en un moment en què no era vici, i vet aquí “Jo fumo amb pipa”, una cançó que acaba deixant una mica d'amargor.

Suposo que l’Espinàs continua fumant amb pipa i que el seu ús continua tenint sentit tal com explicava en una entrevista a “El país” l’any passat:

Encara que digui que no emprèn els viatges a peu per conèixer-se a si mateix, sí que hi ha un punt d’introspecció, per exemple quan s’atura a fumar la pipa.

La pipa és un temps, té una durada. Però quan encenc la pipa també estic creant un espai. Tot està tan lligat que costa d’explicar... Mentre faig els viatges a peu, jo no tinc massa consciència, no penso en el resultat, en què en sortirà, de tot plegat. Aquest és un dels motius pels quals m’interessen, aquests viatges, per trencar la closca, per trencar rutines quotidianes amb la feina, amb l’arribar a casa a una hora determinada. Per a mi és un acte higiènic. Llavors, hi ha un moment en què encenc la pipa i és el moment en què sóc més jo mateix... La pipa em proporciona més autoconsciència. Com quan escriu això que segueix, eloqüent, una mena de poètica espinassiana: “Jo miro els estels, i no els conec. No és que m’hagin fuit, és que no he necessitat veure’ls per saber quina hora és. Miro les estrelles i no em són pas amigues. Em fa més companyia el fanal que hi ha al xamfrà, i el llum que han encès allà baix, al camp, on hi deu haver una possessió. I després un altre, més a la dreta. I un altre, més llum. La nit estelada dels humans. L’hora? Quan s’apagui la pipa. Quan sigui ple el full del bloc”.

No sé si a J. M. Espinàs la pipa encara li fa el mateix servei que en la cançó i si fins ara fumava en llocs públics, però segur que ell també és conscient que alguna cosa canviarà a partir de l’1 de gener, potser fins i tot n'ha escrit algun article que jo m'he perdut.


Powered by Castpost