7/20/2006

l'Ovidi

Devia ser l’any 70 o el 71, quan vaig veure per primera vegada l’Ovidi de prop. Va ser al Red Lion, un pub anglès de Barcelona que suposo que deu haver desaparegut fa anys. Anava amb la Maria del Mar Bonet. Sembla que eren amics de l’amo del local –allí, durant el temps que jo el vaig freqüentar, es veien altres membres de la cançó- i aprofitaven per assajar alguna peça. Crec que l’Ovidi tenia en aquest moment només dos discos al mercat, però s’havia convertit ja en una veu important i singular de la cançó, un món en què havia debutat públicament amb Raimon i Pi de la Serra l’any 1968. Era l’època de “La fera ferotge”, amb lletra de J. M. Carandell i de la “Cançó de les balances” , dues de les poques que encara em mig sé de memòria. La primera actuació seva que vaig veure va ser a l’Aliança del Poblenou, des de les primers files. Era ja l’Ovidi que va ser després: tant cantant com rapsode, líric i irònic, intimista i crític, vestit de negre perquè volia destacar no només el que deia sinó com ho deia, amb les mans i la cara–cal recordar que ell venia del món del teatre, on l’havia introduït Alfred Luchetti-.

Més tard vindria l’associació amb en Toti Soler, formant una mena d’unitat en què gairebé no s’entenia la presència de l’un sense la de l’altre. L’any 1975 va començar la seva carrera cinematogràfica amb Fúria Española, de Francesc Betriu, fins a arribar a participar en 52 pel·lícules, l’última de les qual va ser Perfidia, de Santiago Lopeira, el 1991. La meva preferida, d’entre les que he vist, continua sent la segona que va rodar, Furtivos, dirigida per J. L. Borau, on fa un paper memorable. Aquest mateix any Edigsa treu al mercat Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor, un disc en què el cantant mostra una vegada més la seva faceta de divulgador dels poetes catalans. Són els anys de plenitud.

A poc a poc, però, i paradoxalment, en el moment en què ja s’ha instaurat la democràcia i sembla que els que com ell havien lluitat per aconseguir-la haurien d'haver tingut més reconixement, la seva carrera musical es va anar tornant cada vegada més difícil. Ja no el cridaven com abans de tot arreu. Els polítics ja no necessitaven els cantants compromesos, més aviat feien nosa, potser una mica de por. Les cases de discos tenien altres opcions. El teatre era un altre. L’Ovidi va haver de marxa a treballar als teatres i al cinema de Madrid cap a meitat dels anys 80. Després tornaria, però les possibilitats de reemprendre la carrera musical, de tenir els èxits anteriors, ja no es van tornar a presentar.

L’Ovidi va ser un dels meus cantants preferits, encara que ara –no fa gaire em vaig comprar alguns dels seus CDs- una part del que va fer em resulta llunyà, vell, però no ell, que continuo tenint ben viu en la memòria i en el cor.

L’any passat, en el desè aniversari de la seva mort, i encara enguany, vaig llegir i sentir molts planys, alguns en els blocs, sobre l’oblit en què encara se’l mantenia, sobre la poca justícia que se li va fer i se li ha fet. No n’estic d’acord. És possible que les institucions oficials, com el propi Ajuntament del seu poble, que es va negar a declarar l’any de l’Ovidi, no hagin estat mai gaire propensos a fer-li homenatges, no obstant se li ha dedicat algun carrer, casal, espai teatral, força pàgines a Internet, homenatges musicals. Centrant-me només en Internet, ara mateix una pàgina dedicada al cantant on es poden escoltar, entre altres coses, totes les seves cançons –hi ha cap altre cantant que tingui totes les cançons disponibles?- opta al Premi Lletra; totes les seves lletres es poden trobar aquí... Buscar els llocs on s’ha dit alguna cosa d’ell en els darrers mesos seria una feina inacabable. TV3 li va dedicar un dels episodis de Noms no fa gaire. En fi, l’Ovidi es recorda, i molt, encara que no tothom el vulgui tenir present.

I ara és quan arriba el moment de triar una cançó. Si m’hagués de decantar exclusivament pels meus gustos personals extramusicals en triaria una de les dues que ja he esmentat, si fes una tria des de la meva professió potser hauria de dir que em quedo amb Salvat-Papasseit o potser “els amants” de V. A. Estellès o les “vinyes” de Sagarra, si atengués a la popularitat segurament em caldria pujar l”Homenatge a Teresa”, que, necessito dir-ho, no és una de les meves preferides. Bé, no patiu, no m’allargaré més, perquè ja fa estona que m’he decidit per un autoretrat: “Autocrítica i crítica”. Ja em direu.


Powered by Castpost

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. El cantant. El pallasso!

3 Comentaris:

Blogger Arare_ said...

En aquest blog "també" surt aquell cul publicitari, eh, Pere? (que lo sepas)

Me l'afegeixo als favorits (el blog, que no el cul)

petonets :)**

8:20 a. m.  
Blogger pere said...

Gràcies, Arare. No aconsegueixo saber per què em persegueix el cul.

I una altra vegada gràcies.

Petonets a tu.

2:33 a. m.  
Anonymous Carles said...

Pere, estic desitjant que donis més vida al blog, m´agraden molt els teus articles sobre cançó. Salut.

8:36 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home