1/26/2006

Raimon. Jo vinc d'un silenci

Semblava que aquest bloc se m’havia escapat de les mans i marcava els seu propi ritme: m’empenyia a anar exposant la història dels Setze Jutges. Avui, però, m’he rebel·lat, ni que sigui per un dia, i deixo en Pi de la Serra, el primer dels membres del grup dels Setze que es professionalitzà per dedicar l’espai a un cantant que sempre es va mantenir amb un grau d’independència notable i que malgrat tot continua en plena forma en un temps en què molts dels seus contemporanis s’han jubilat , els han jubilat o pensen en la jubilació.

Dos mesos després del debut de Quico Pi de la Serra, el 21 d’octubre de 1962, els Setze Jutges va conèixer Raimon a Castelló. Escolten “Al vent” i també “No em mou el crit”. Raimon tenia 22 dos anys i els crida l’atenció la seva força, el seu “crit”. Van invitar el cantant a Barcelona i la seva primera actuació fou al Fòrum Vergés el 15 de desembre de 1962, en què tancà l’actuació del grup. Raimon va continuar vivint a Xàtiva fins que es va casar amb Annalisa i s’instal·là definitivament a Barcelona. Mentrestant, les seves actuacions al Principat i més enllà es multipliquen. Tampoc no és qüestió ara de repassar la seva biografia i la discografia, que podeu trobar amb força detall a Viquipèdia.

És possible que Raimon sigui el personatge més paradigmàtic de la cançó catalana. Un dels símbols (ja ho sé que malament quan hem de parlar de símbols en aquest país incert) de la resistència, de la voluntat de pervivència d’un territori unit per la llengua, un pont, al principi, juntament amb Joan Fuster, entre els del nord i els del sud.

Raimon és un personatge que ho abasta tot i que resulta difícil de descriure. El Raimon de la protesta descarnada conviu amb el cantant d’un lirisme extrem, el de les cançons intimistes amb el de les grans masses, el de la recuperació dels poetes medievals amb l’enamorat d’Espriu, el juganer li fa l’ullet al transcendent, l’humil dóna pas a l’orgullós de poder portar tots els seus amics d’arreu del món perquè donin fe de la seva internacionalitat, el Raimon provincià es porta perfectament bé amb el cosmopolita, l’individualista, el que no es lliga definitivament amb ningú, no té cap problema per posar la seva veu i la seva persona al costat de qui creu que s’ho mereix, el que va guanyar (quin gol al senyor Fraga Iribarne), juntament amb Salomé, el Festival de la Cançó Mediterrània , en el qual participa “per voluntat de servei al país i a la llengua” no dubta, quan li sembla, criticar el país...

Raimon és un joc canviant de miralls que de vegades ha semblat enterrat per sempre més en la sorra d’aquest país que sovint s’ha comportat tan malament amb els seus artistes, amb els seus intel·lectuals; però sempre que semblava definitivament en una letargia propera a la mort i semioblidat per les noves generacions, el vent, el seu propi vent, l’ha descolgat i se’ns ha mostrat com en els seus millors moments. I no dubto que el millor Raimon apareixerà aquesta nit i en les successives actuacions d’aquest maratonià repàs a la seva obra al Teatre Nacional que durarà fins al 5 de febrer. Si encara queden entrades, no us ho perdeu, perquè potser no tindreu cap altra oportunitat d’assistir en directe a un esdeveniment com aquest.

I ara em toca triar la cançó. Si fos només per a mi segurament posaria “Veles e vents”. Si fos historiador em decantaria per “Al vent” i explicaria com va ser que és va convertir en un himne que van fer seu tant els progressistes de l’època com una part de la mateixa Església catalanista. Si fóssim als anys 60, triaria “Diguem no”. Si volgués parlar de la dignitat i la complicitat del poeta, potser em decidiria per “Inici de càntic en el temple”. Si només em llegíssiu els enamorats... la tria seria difícil. Deixem-ho estar; avui, si us sembla, voldria que escoltéssiu “Jo vinc d’un silenci”. Va bé?


Powered by Castpost

4 Comentaris:

Blogger mar said...

bufff... "touchée"...
he crescut amb en raimon al costat... amb la seva música i les seves lletres...
i cada cop que l'escolto, que el sento, se'm posa la pell de gallina

jo tampoc hagués sabut quina cançó triar, però posesssis la que posessis segur que sempre acertaries
gràcies
(vaig a tornar a escoltar-la)

10:22 p. m.  
Blogger pere said...

Amb mesura, Raimon és també un dels meus preferits.
No he pogut llegir pràcticament res del recital d'ahir. Suposo que no hi va haver cap novetat destacable. "Jo vinc d'un silenci" és la cançó que va tancar la primera part.

4:45 a. m.  
Anonymous Un entre tants said...

Díficil fer una tria de les cançons de Raimon. però m'apunto a la teva elecció. "Jo vinc d'un silenci" és una cançó estratosfèrica, extraterrestre.
Des del punt de vista musical flueix amb facilitat però deixa pòsit i pel que fa a la lletra... millor no entrar a analitzar-la perquè els matisos i referències del poeta són tan impressionants que donarien per a una tesi doctoral.
Enhorabona a Raimon pels concerts i a tu pel post.

3:29 p. m.  
Blogger pere said...

M'agrada que t'agradi la cançó. Vaig pensar que tenia prou possibilitats de lectura i que enllaçava aspectes de vida i obra de raimon

12:39 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home