2/11/2006

la Teresa i en Jaume (reposició)

Vaig trobar que el programa Roig i negre que van passar el dimecres a TV3 era increïblement suggerent en una època en que sembla que ja ho sabem tot, que obria molts camps d’investigació, alguns dels quals mai no s’aprofundiran malgrat el constant bombardeig oficial i privat demanant i actuant per la recuperació de la memòria històrica. A qui li interessa, per exemple, o qui en sap prou de la història del POUM?

Deixeu-me que us expliqui el motiu d’aquesta introducció insòlita en un bloc que parla de cançons. Resulta que ahir tenia la intenció d’anar a escoltar què es deia en la taula rodona sobre novel·la negra a la Virreina, però em vaig perdre, és a dir, que ravalejant em va passar l’hora i em vaig trobar al carrer Tallers buscant un disc del qual ningú em sabia donar raó. I em vaig tornar a perdre: volia entrar a discos Castelló i de sobte em vaig adonar que estava a overstocks. I com que l’atzar mai ho és del tot, vaig descobrir una de les meves cantants mítiques de joventut, la Teresa Rebull, un amor impossible i mai oblidat.

La Teresa Rebull, militant del POUM i de la CNT (feu una mirada
aquí, sisplau), que l’any 36 treballava a la Conselleria de Treball de la Generalitat i es va haver d’exiliar el 1939, va cantar per primera vegada en públic a la Guingueta, on va presentar a Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Miquel Cors, Llorenç Tarrida, Raimon i Lluís Llach, que havia esta hoste a casa seva quan aquí ho tenia difícil. A partir d’aquell moment la Teresa, més gran que els altres, es va convertir, carinyosament, en l’àvia de la cançó. Un àvia jove que té una força, una passió, una capacitat de lluita, un compromís amb el país, que la singularitzen.

No us diré res més de la Teresa ni us parlaré de la seva discografia, espavileu-vos, compreu-vos, com jo, el seu disc “Cançons 1969-1992”, produït a la Catalunya Nord (i aquí?), llegiu el seu llibre Tot cantant, publicat per Columna l’any 1999. En el bloc només us deixo la meva cançó preferida: "Paisatge de l’Ebre". Durant un temps vaig pensar que la Teresa havia conegut el meu oncle Jaume. El meu oncle preferit, que va marxar de casa als 18 anys i que va lluitar en la batalla de l’Ebre i que, ferit a la serra de Pàndols, va tornar a casa i va fer de fuster, com el seu pare i el seu avi, durant la resta de la seva vida, i va mantenir sempre un esperit curiós i jove. Més tard, vaig deduir que la Teresa no devia haver conegut el meu oncle, perquè la lletra de la seva cançó no era d’ella sinó d’en
Josep Gual Lloberes. De totes maneres, estic segur que si s’haguessin conegut, s’haguessin fet amics, perquè tenien el mateix esperit lliure. Per a ell, a través d’ella, i per a vosaltres:

Powered by Castpost

Etiquetes de comentaris: ,

5 Comentaris:

Blogger mar said...

en un moment m'has reomplert la memòria de records que tenia oblidats
la teresa... em sap greu reconèixer que ja l'havia oblidada
(gràcies per tornar-me-la)

el poum i la cnt: si rebusco el bagul dels meus records encara podria trobar alguna engantxina o paperet de la cnt. en duia fins i tot a la sola de la sabata... i/o escrit o pintat sobre els meus texans descolorits

ostres, ja no sé que més escriure't perquè els "flaixs" em vénen a la ment massa ràpid i tot aquell temps passat, amb ells

quina història més preciosa la de la teresa i en jaume
:)

11:12 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Un documental interessant i necessari, i molt bé recuperar la Rebull, encara que jo també vaig pensar durant un temps que les lletres eren seves, equívoc habitual amb els cantants.

3:42 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Per cert, vaig pensar que el documental provocaria més polèmica o, si més no, més debat, em sembla que la 'postal' de la Guerra Civil ja no es vol tocar massa, quan es frega la gran complexitat de moltes coses encara salten espurnes.

3:53 p. m.  
Blogger miquel said...

Tots la teníem (la tenim) una mica oblidada i això que en els últims anys ha anat actuant per aquí a la vora.
Espero que encara quardis alguns texans d'aquella època...

De vegades resulta decebedor en els cantants saber que la passió que posaven en un text no era perquè fos la seva història sinó perquè són grans actors. No importa, però.
Jo també vaig pensar el que dius sobre el documental, però sembla que la recuperació històrica va per altres camins. No he llegit res ni tan sols en algun bloc d'aquests que sempre estan atents als detalls polèmics.

7:44 p. m.  
Blogger La Marta Rius, said...

Jo vaig néixer l'any 74, i tinc pocs records de la nova cançó. Discos que escoltaven els meus pares i els meus tiets, i algun concertet que encara vaig ensopegar de petita.
Però ara estic fent uns recitals de versions de dones de la nova cançó. He descobert massa tard a la Teresa (què es pot esperar d'un país que sembla que viu d'esquena a la seva pròpia tradició cultural)... però conèixer-la ha estat un gran regal de la vida.

Ella, com la Ma del Carme Girau, l'Aracel·li Banyuls i altres dones del moment, son petites joies a les quals es deu un xic de justícia històrica.

Per cert... totes les cançons de la Teresa són amb música d'ella mateixa. I algunes lletres també.

1:08 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home