els anys i els camins

Crec que la primera vegada que vaig escoltar els Jutges en directe va ser a Roquetes, però no sabria dir el mes, ni quants eren ni quins. Jo estava al darrer curs del Batxillerat, aquell any feia les meves primeres classes de català, fora del circuit i de l’horari oficial, amb un professor que ens feia llegir “Cavall Fort”i ens anava ensenyant d’una forma asistemàtica i relativament efectiva l’escriptura de la nostra llengua. Del recital –el terme concert encara no s’aplicava a aquell tipus d’espectacle- on vam assistir una quants alumnes em fixo especialment Enric Barbat. M’agrada la seva veu una mica tremolosa, les lletres crítiques i sentimentals, una mica decadents en el sentit modernista... Posteriorment el segueixo fins que presenta Tango amb la Guillermina Motta, un disc que es va comprar la meva tia, que sota l’aparença assenyada amagava un desitjos arrauxats mai no confessats i a penes intuïts. A partir d’aquí –els motius són foscos en la distància- perdo la pista al cantant. El seu disc “4” (1984), aparegut quan el cantant semblava definitivament retirat, em presenta una nova opció musical que m’interessa, però, de moment, em passa desapercebut. Segona oportunitat i final del trajecte.

Repassant la bibliografia, m’assabento que Barbat cantava a l’Schola Cantorum Universitaria Barcelonensis, un cor d’estudiants de la Universitat Central, i que en aquesta coral coneix els germans Porter Moix que el fitxen per al “Setze Jutges” . Participa per primera vegada en els recitals de la “compayia” a la Facultat de Dret, el mes de gener de 1963. És el sisè membre que s’incorpora al grup. Quan el seu èxit comença a davallar, quan la música va per altres camins, se’n va a exercir d’aparellador a la seva Menorca natal i així fins ara.

Però, resulta que després de la segona ve la tercera oportunitat, i Barbat, que mai no devia haver oblidat la seva carrera musical, fa una anys que va fer uns “bolos” per Mallorca a petició de Paco Ibáñez. Li tornen a venir ganes de compartir la seva música amb el públic, de manera que, als 62 anys produeix un disc titulat camins privats. Me n’assabento del fet a través de “La Vanguardia” (gairebé no en parla cap mitjà) i miro de trobar-lo a “Discos Castelló”. Res de res, el dependent (Bar... què?) ignora fins i tot el nom del cantant i li pregunta a l’encarregat si tenen aquest disc que demana un client estrany, però també sembla que estic preguntant per una espècie desconeguda. Fins que dues setmanes més tard, preguntant per preguntar, al "Corte Inglés" del Portal de l’Àngel el dependent, davant d’una llarga introducció per part meva per situar personatge i disc, em mira professional i condescendent, com donant-me a entendre que no calia tanta cosa, que és clar que coneix el disc, i m’assenyala amb precisió el lloc on m’espera. Ja a casa, reconec el Barbat d’abans: la mateixa veu una mica més fosca, la mateixa ironia, l’actitud desencisada, però que només necessita un senyal (o dos o tres) per tornar a creure –potser-, la malenconia, una música que em sembla que té tons antics... En fi, novetat i recuperació.

No cal que esmenti aquí la seva discografia ni faci altres consideracions ja que em sembla que preferireu llegir el que fa poc ha escrit Joan Josep Isern en quatre posts: 1, 2, 3, 4.

I arribat el moment de la tria, em passa el de sempre: per què això i no allò? Per què no unes quantes cançons? Si una sense l’altra és una visió tan parcial... En fi, aquí teniu “No fa gaires anys”, perquè és una de les que m’agrada més i perquè en el darrer disc podeu trobar encara les mateixes idees en nou format o adaptades a l'instant present. Ai, el temps!


Powered by Castpost