12/12/2005

entrada i reaccions

Data de caducitat perquè em em sembla que hi haurà un moment no gaire llunyà en què s'acabaran els posts. Data de caducitat perquè la intenció, en aquest instant, és presentar cançons en català de grups o d'intèrprets que ja no estan en actiu. Com continuarà i quan acabarà el bloc és encara un misteri.

-------------------------------------------------------

Queden pocs cantants catalans en actiu que comencessin als 60 i no massa dels 70. Em refereixo a gent que vagi actuant amb certa regularitat i que de tant en tant enregistri algun disc. No és fàcil saber els motius de la desaparició d’alguns dels intèrprets o grups que triomfaven més o menys en aquelles dècades: una feina més productiva, el cansament, un boicot més o menys subtil per raons diverses, les modes canviants a les quals no van voler o no van saber adaptar-se...

Els darrers dies, gairebé sense proposar-m’ho i d’una manera superficial, he repassat nom i cançons, algunes de les quals no havia escoltat mai, que recordi, i m’he trobat amb un món força interessant, en alguns casos prou allunyat de la sensibilitat general d’avui en dia. També he volgut saber què se’n va fer d’alguns d’aquests protagonistes i no sempre me n’he sortit. Podria començar per qualsevol altre, seguint un ordre cronològic, per exemple, però m’ha cridat l’atenció la desaparició d’un grup que a mi em divertia i que ja en la seva millor època va tenir força detractors, per no dir enemics. M’estic referint als Pavesos, visiblement capitanejats per Joan Monleon. Quina va ser la raó de la seva desaparició després de 10 anys d’actuacions (1972-82)? Per què encara ara, sobretot des de terres valencianes, alguns s’avergonyeixen del grup i especialment de Monleon? Per què l’enyorat Joan Fuster es va veure en la necessitat d’escriure aquest text en la presentació del seu segon disc: El pardal de Sant Joan i la bolseria (1978)?

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els juducis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...

És clar que amb cançons com la que podeu escoltar més avall, potser s’entenen millor les reaccions diverses de la gent i el comentari de Joan Fuster. I potser també s’entén que no tinguessin gaire futur en llengua catalana... si haguessin continuat en castellà...



Powered by Castpost


0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home