l'Ovidi

Devia ser l’any 70 o el 71, quan vaig veure per primera vegada l’Ovidi de prop. Va ser al Red Lion, un pub anglès de Barcelona que suposo que deu haver desaparegut fa anys. Anava amb la Maria del Mar Bonet. Sembla que eren amics de l’amo del local –allí, durant el temps que jo el vaig freqüentar, es veien altres membres de la cançó- i aprofitaven per assajar alguna peça. Crec que l’Ovidi tenia en aquest moment només dos discos al mercat, però s’havia convertit ja en una veu important i singular de la cançó, un món en què havia debutat públicament amb Raimon i Pi de la Serra l’any 1968. Era l’època de “La fera ferotge”, amb lletra de J. M. Carandell i de la “Cançó de les balances” , dues de les poques que encara em mig sé de memòria. La primera actuació seva que vaig veure va ser a l’Aliança del Poblenou, des de les primers files. Era ja l’Ovidi que va ser després: tant cantant com rapsode, líric i irònic, intimista i crític, vestit de negre perquè volia destacar no només el que deia sinó com ho deia, amb les mans i la cara–cal recordar que ell venia del món del teatre, on l’havia introduït Alfred Luchetti-.

Més tard vindria l’associació amb en Toti Soler, formant una mena d’unitat en què gairebé no s’entenia la presència de l’un sense la de l’altre. L’any 1975 va començar la seva carrera cinematogràfica amb Fúria Española, de Francesc Betriu, fins a arribar a participar en 52 pel·lícules, l’última de les qual va ser Perfidia, de Santiago Lopeira, el 1991. La meva preferida, d’entre les que he vist, continua sent la segona que va rodar, Furtivos, dirigida per J. L. Borau, on fa un paper memorable. Aquest mateix any Edigsa treu al mercat Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor, un disc en què el cantant mostra una vegada més la seva faceta de divulgador dels poetes catalans. Són els anys de plenitud.

A poc a poc, però, i paradoxalment, en el moment en què ja s’ha instaurat la democràcia i sembla que els que com ell havien lluitat per aconseguir-la haurien d'haver tingut més reconixement, la seva carrera musical es va anar tornant cada vegada més difícil. Ja no el cridaven com abans de tot arreu. Els polítics ja no necessitaven els cantants compromesos, més aviat feien nosa, potser una mica de por. Les cases de discos tenien altres opcions. El teatre era un altre. L’Ovidi va haver de marxa a treballar als teatres i al cinema de Madrid cap a meitat dels anys 80. Després tornaria, però les possibilitats de reemprendre la carrera musical, de tenir els èxits anteriors, ja no es van tornar a presentar.

L’Ovidi va ser un dels meus cantants preferits, encara que ara –no fa gaire em vaig comprar alguns dels seus CDs- una part del que va fer em resulta llunyà, vell, però no ell, que continuo tenint ben viu en la memòria i en el cor.

L’any passat, en el desè aniversari de la seva mort, i encara enguany, vaig llegir i sentir molts planys, alguns en els blocs, sobre l’oblit en què encara se’l mantenia, sobre la poca justícia que se li va fer i se li ha fet. No n’estic d’acord. És possible que les institucions oficials, com el propi Ajuntament del seu poble, que es va negar a declarar l’any de l’Ovidi, no hagin estat mai gaire propensos a fer-li homenatges, no obstant se li ha dedicat algun carrer, casal, espai teatral, força pàgines a Internet, homenatges musicals. Centrant-me només en Internet, ara mateix una pàgina dedicada al cantant on es poden escoltar, entre altres coses, totes les seves cançons –hi ha cap altre cantant que tingui totes les cançons disponibles?- opta al Premi Lletra; totes les seves lletres es poden trobar aquí... Buscar els llocs on s’ha dit alguna cosa d’ell en els darrers mesos seria una feina inacabable. TV3 li va dedicar un dels episodis de Noms no fa gaire. En fi, l’Ovidi es recorda, i molt, encara que no tothom el vulgui tenir present.

I ara és quan arriba el moment de triar una cançó. Si m’hagués de decantar exclusivament pels meus gustos personals extramusicals en triaria una de les dues que ja he esmentat, si fes una tria des de la meva professió potser hauria de dir que em quedo amb Salvat-Papasseit o potser “els amants” de V. A. Estellès o les “vinyes” de Sagarra, si atengués a la popularitat segurament em caldria pujar l”Homenatge a Teresa”, que, necessito dir-ho, no és una de les meves preferides. Bé, no patiu, no m’allargaré més, perquè ja fa estona que m’he decidit per un autoretrat: “Autocrítica i crítica”. Ja em direu.


Powered by Castpost

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. El cantant. El pallasso!

els anys i els camins

Crec que la primera vegada que vaig escoltar els Jutges en directe va ser a Roquetes, però no sabria dir el mes, ni quants eren ni quins. Jo estava al darrer curs del Batxillerat, aquell any feia les meves primeres classes de català, fora del circuit i de l’horari oficial, amb un professor que ens feia llegir “Cavall Fort”i ens anava ensenyant d’una forma asistemàtica i relativament efectiva l’escriptura de la nostra llengua. Del recital –el terme concert encara no s’aplicava a aquell tipus d’espectacle- on vam assistir una quants alumnes em fixo especialment Enric Barbat. M’agrada la seva veu una mica tremolosa, les lletres crítiques i sentimentals, una mica decadents en el sentit modernista... Posteriorment el segueixo fins que presenta Tango amb la Guillermina Motta, un disc que es va comprar la meva tia, que sota l’aparença assenyada amagava un desitjos arrauxats mai no confessats i a penes intuïts. A partir d’aquí –els motius són foscos en la distància- perdo la pista al cantant. El seu disc “4” (1984), aparegut quan el cantant semblava definitivament retirat, em presenta una nova opció musical que m’interessa, però, de moment, em passa desapercebut. Segona oportunitat i final del trajecte.

Repassant la bibliografia, m’assabento que Barbat cantava a l’Schola Cantorum Universitaria Barcelonensis, un cor d’estudiants de la Universitat Central, i que en aquesta coral coneix els germans Porter Moix que el fitxen per al “Setze Jutges” . Participa per primera vegada en els recitals de la “compayia” a la Facultat de Dret, el mes de gener de 1963. És el sisè membre que s’incorpora al grup. Quan el seu èxit comença a davallar, quan la música va per altres camins, se’n va a exercir d’aparellador a la seva Menorca natal i així fins ara.

Però, resulta que després de la segona ve la tercera oportunitat, i Barbat, que mai no devia haver oblidat la seva carrera musical, fa una anys que va fer uns “bolos” per Mallorca a petició de Paco Ibáñez. Li tornen a venir ganes de compartir la seva música amb el públic, de manera que, als 62 anys produeix un disc titulat camins privats. Me n’assabento del fet a través de “La Vanguardia” (gairebé no en parla cap mitjà) i miro de trobar-lo a “Discos Castelló”. Res de res, el dependent (Bar... què?) ignora fins i tot el nom del cantant i li pregunta a l’encarregat si tenen aquest disc que demana un client estrany, però també sembla que estic preguntant per una espècie desconeguda. Fins que dues setmanes més tard, preguntant per preguntar, al "Corte Inglés" del Portal de l’Àngel el dependent, davant d’una llarga introducció per part meva per situar personatge i disc, em mira professional i condescendent, com donant-me a entendre que no calia tanta cosa, que és clar que coneix el disc, i m’assenyala amb precisió el lloc on m’espera. Ja a casa, reconec el Barbat d’abans: la mateixa veu una mica més fosca, la mateixa ironia, l’actitud desencisada, però que només necessita un senyal (o dos o tres) per tornar a creure –potser-, la malenconia, una música que em sembla que té tons antics... En fi, novetat i recuperació.

No cal que esmenti aquí la seva discografia ni faci altres consideracions ja que em sembla que preferireu llegir el que fa poc ha escrit Joan Josep Isern en quatre posts: 1, 2, 3, 4.

I arribat el moment de la tria, em passa el de sempre: per què això i no allò? Per què no unes quantes cançons? Si una sense l’altra és una visió tan parcial... En fi, aquí teniu “No fa gaires anys”, perquè és una de les que m’agrada més i perquè en el darrer disc podeu trobar encara les mateixes idees en nou format o adaptades a l'instant present. Ai, el temps!


Powered by Castpost

Ràdio Capvespre

El dia ventós i sense sol, ja a les acaballes, em porta a la cançó, i la cançó, a la cantant.

No sé si la Maria Cinta va començar a cantar als 12 o als 14 anys, el cert és que en l’inici de la seva carrera musical hi ha dos noms: el seu oncle Miquel Xicota, vinculat a l’empresa del cinema Capitol de Barcelona i músic força conegut (encara que avui potser ja no es recorda, per exemple, la seva música a la cançó Mariona, amb lletra de Pere Quart, interpretada per Alberto Closas l’any 1959, al fi de festa de la 1a edició del Festival de la Canción Mediterránea); l’altra persona és Solange, la seva mare, d’origen francès i casada amb un català. La Solange, que tenia tres filles més, va anar preparant la Maria Cinta per convertir-la en una artista; una artista no només de la cançó en català, sinó de l’espectacle en general, una gran artista. I aquest semblava el destí de la nena prodigi que abans de la majoria d’edat ja havia actuat amb els grans del país, i amb altres de fora.

Jo vaig seguir una mica la trajectòria de la Maria Cinta durant la primera part dels anys 70, quan ja havia gravat uns quants discos en solitari o amb l’Escamilla, quan estudiava al Conservatori de Música –la música, més que les lletres, era el seu fort-, quan feia poc que havia protagonitzat la pel·lícula Elisabet (1968), d’Alejandro Martí, basada en la novel·la de Folch i Torres (l’any 1962 havia intervingut en Las travesuras de Morucha, d’Iquino, i l’any 70 ho faria a La diligencia de los condenados, de Juan Bosch, compartint protagonisme amb Richard Harrison, Fernando Sancho...); també van ser els anys en què va estudiar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, amb els mestres Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga...; finalment, a principis dels 70 es va casar amb Gabriel Renom, procedent del Grup d’Estudis Teatrals d’Horta dirigit per Josep Montanyès, que després va formar part dels Joglars i va complir una condemna més llarga que en Boadella. No cal continuar, ja es veu que era un període de preparació i activitats constants, d’èxit, de provatures també en castellà, d’acostament a la bossa nova i a d’altres gèneres musicals.

La Maria Cinta tenia –té- una veu clara, dolça, suggerent, i un estil que potser la feia més apropiada per als escenaris petits que per a les grans masses. En un moment determinat, però, la continuïtat de la seva carrera és va desfer, o potser hauríem de dir que el seu ritme es va alentir, com el de tants altres cantants d’aquest país; en el seu cas degut a la diversitat de camins encetats? No ho sé. La Maria Cinta, ara veïna de Gràcia i a qui confesso que vaig abandonar, continua cantant, però, i de tant en tant apareix algun disc seu; l’últim, totalment en castellà, és titula Carta a la Habana (finals de 2003). Encara no el tinc.

En fi, jo m’aturo, si voleu conèixer una mica més la Maria Cinta d’avui, entreu a la seva pàgina, o llegiu-vos aquesta entrevista de fa un any. Jo avui, només us volia deixar escoltar una cançó seva -la seva preferida, segurament-, perquè el dia m’hi porta i perquè la Maria Cinta, la seva veu, els seus ulls blaus, continuen en mi. Disculpeu la qualitat de l’audició, és el que tinc i no ho puc millorar. Una bona cançó per al dia de la dona (o per al de l'home) i no hi ha cap ironia, tan de bo fos així.


Powered by Castpost

RADIO CAPVESPRE

Veus massa televisió
A mi ja ni em mires
T’estires en un racó
I em dius que sóc avorrida.
Sento que el temps va passant
Tinc mals i punxades
Se m’arruga la veu
I la pell ja no canta.

Tot el que em queda per dir
Des de Radio Capvespre
És que avui tinc més fred que ahir:
Tanca la finestra…

Sento que em pesen els anys
I tot fa pujada
Cada cop que es fa de nit
Tinc més por dels fantasmes.

Tot el que em queda per dir……etc.

Avui la lluna no hi és
És nit de cors foscos
No hi ha ningú pels carrers
I borden els gossos.
Uns fanals s’han adormit
Uns altres tartamudegen
Em fan enveja els vampirs
Ells almenys mosseguen.

Tot el que em queda per dir…etc.

Tu fas i desfàs el camí
Jo busco dreceres.

Tot el que em queda per dir
Des de Radio Capvespre.

J.Mª Bardagí (lletra)/ Maria Cinta (música) (o no és així?)

Rellegit el que he escrit, m'ha semblat que calia fer una visita al passat, a la Maria Cinta més jove, més festiva, a la que el seu pare advertia que els homes ben plantats també poden deixar un regust amarg com el de les llimones. Cal vigilar les aparences, noietes.



Powered by Castpost

la Teresa i en Jaume (reposició)

Vaig trobar que el programa Roig i negre que van passar el dimecres a TV3 era increïblement suggerent en una època en que sembla que ja ho sabem tot, que obria molts camps d’investigació, alguns dels quals mai no s’aprofundiran malgrat el constant bombardeig oficial i privat demanant i actuant per la recuperació de la memòria històrica. A qui li interessa, per exemple, o qui en sap prou de la història del POUM?

Deixeu-me que us expliqui el motiu d’aquesta introducció insòlita en un bloc que parla de cançons. Resulta que ahir tenia la intenció d’anar a escoltar què es deia en la taula rodona sobre novel·la negra a la Virreina, però em vaig perdre, és a dir, que ravalejant em va passar l’hora i em vaig trobar al carrer Tallers buscant un disc del qual ningú em sabia donar raó. I em vaig tornar a perdre: volia entrar a discos Castelló i de sobte em vaig adonar que estava a overstocks. I com que l’atzar mai ho és del tot, vaig descobrir una de les meves cantants mítiques de joventut, la Teresa Rebull, un amor impossible i mai oblidat.

La Teresa Rebull, militant del POUM i de la CNT (feu una mirada aquí, sisplau), que l’any 36 treballava a la Conselleria de Treball de la Generalitat i es va haver d’exiliar el 1939, va cantar per primera vegada en públic a la Guingueta, on va presentar a Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Miquel Cors, Llorenç Tarrida, Raimon i Lluís Llach, que havia esta hoste a casa seva quan aquí ho tenia difícil. A partir d’aquell moment la Teresa, més gran que els altres, es va convertir, carinyosament, en l’àvia de la cançó. Un àvia jove que té una força, una passió, una capacitat de lluita, un compromís amb el país, que la singularitzen.

No us diré res més de la Teresa ni us parlaré de la seva discografia, espavileu-vos, compreu-vos, com jo, el seu disc “Cançons 1969-1992”, produït a la Catalunya Nord (i aquí?), llegiu el seu llibre Tot cantant, publicat per Columna l’any 1999. En el bloc només us deixo la meva cançó preferida: "Paisatge de l’Ebre". Durant un temps vaig pensar que la Teresa havia conegut el meu oncle Jaume. El meu oncle preferit, que va marxar de casa als 18 anys i que va lluitar en la batalla de l’Ebre i que, ferit a la serra de Pàndols, va tornar a casa i va fer de fuster, com el seu pare i el seu avi, durant la resta de la seva vida, i va mantenir sempre un esperit curiós i jove. Més tard, vaig deduir que la Teresa no devia haver conegut el meu oncle, perquè la lletra de la seva cançó no era d’ella sinó d’en Josep Gual Lloberes. De totes maneres, estic segur que si s’haguessin conegut, s’haguessin fet amics, perquè tenien el mateix esperit lliure. Per a ell, a través d’ella, i per a vosaltres:

Powered by Castpost

Raimon. Jo vinc d'un silenci

Semblava que aquest bloc se m’havia escapat de les mans i marcava els seu propi ritme: m’empenyia a anar exposant la història dels Setze Jutges. Avui, però, m’he rebel·lat, ni que sigui per un dia, i deixo en Pi de la Serra, el primer dels membres del grup dels Setze que es professionalitzà per dedicar l’espai a un cantant que sempre es va mantenir amb un grau d’independència notable i que malgrat tot continua en plena forma en un temps en què molts dels seus contemporanis s’han jubilat , els han jubilat o pensen en la jubilació.

Dos mesos després del debut de Quico Pi de la Serra, el 21 d’octubre de 1962, els Setze Jutges va conèixer Raimon a Castelló. Escolten “Al vent” i també “No em mou el crit”. Raimon tenia 22 dos anys i els crida l’atenció la seva força, el seu “crit”. Van invitar el cantant a Barcelona i la seva primera actuació fou al Fòrum Vergés el 15 de desembre de 1962, en què tancà l’actuació del grup. Raimon va continuar vivint a Xàtiva fins que es va casar amb Annalisa i s’instal·là definitivament a Barcelona. Mentrestant, les seves actuacions al Principat i més enllà es multipliquen. Tampoc no és qüestió ara de repassar la seva biografia i la discografia, que podeu trobar amb força detall a Viquipèdia.

És possible que Raimon sigui el personatge més paradigmàtic de la cançó catalana. Un dels símbols (ja ho sé que malament quan hem de parlar de símbols en aquest país incert) de la resistència, de la voluntat de pervivència d’un territori unit per la llengua, un pont, al principi, juntament amb Joan Fuster, entre els del nord i els del sud.

Raimon és un personatge que ho abasta tot i que resulta difícil de descriure. El Raimon de la protesta descarnada conviu amb el cantant d’un lirisme extrem, el de les cançons intimistes amb el de les grans masses, el de la recuperació dels poetes medievals amb l’enamorat d’Espriu, el juganer li fa l’ullet al transcendent, l’humil dóna pas a l’orgullós de poder portar tots els seus amics d’arreu del món perquè donin fe de la seva internacionalitat, el Raimon provincià es porta perfectament bé amb el cosmopolita, l’individualista, el que no es lliga definitivament amb ningú, no té cap problema per posar la seva veu i la seva persona al costat de qui creu que s’ho mereix, el que va guanyar (quin gol al senyor Fraga Iribarne), juntament amb Salomé, el Festival de la Cançó Mediterrània , en el qual participa “per voluntat de servei al país i a la llengua” no dubta, quan li sembla, criticar el país...

Raimon és un joc canviant de miralls que de vegades ha semblat enterrat per sempre més en la sorra d’aquest país que sovint s’ha comportat tan malament amb els seus artistes, amb els seus intel·lectuals; però sempre que semblava definitivament en una letargia propera a la mort i semioblidat per les noves generacions, el vent, el seu propi vent, l’ha descolgat i se’ns ha mostrat com en els seus millors moments. I no dubto que el millor Raimon apareixerà aquesta nit i en les successives actuacions d’aquest maratonià repàs a la seva obra al Teatre Nacional que durarà fins al 5 de febrer. Si encara queden entrades, no us ho perdeu, perquè potser no tindreu cap altra oportunitat d’assistir en directe a un esdeveniment com aquest.

I ara em toca triar la cançó. Si fos només per a mi segurament posaria “Veles e vents”. Si fos historiador em decantaria per “Al vent” i explicaria com va ser que és va convertir en un himne que van fer seu tant els progressistes de l’època com una part de la mateixa Església catalanista. Si fóssim als anys 60, triaria “Diguem no”. Si volgués parlar de la dignitat i la complicitat del poeta, potser em decidiria per “Inici de càntic en el temple”. Si només em llegíssiu els enamorats... la tria seria difícil. Deixem-ho estar; avui, si us sembla, voldria que escoltéssiu “Jo vinc d’un silenci”. Va bé?


Powered by Castpost

crònica de futbol

Fa molt de temps que no he vist Delfí Abella, a no ser que fos aquell senyor, acompanyat per una noia hispanoamericana, que vaig veure fa uns dies. La darrera vegada que vam coincidir va ser en una mesa electoral del barri. De tant en tant ens creuàvem pel carrer perquè les nostres cases a penes les separen sis o set portes. Al costat de la d’ell hi ha un plafó d’on han desaparegut les sis o set plaques que hi havia menys la seva, d’un daurat vell: nom, professió i pis.

Delfí Abella (Barcelona, 1925) va ser el quart dels Setze Jutges. Psiquiatre de professió i més tard director del departament de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, en la seva joventut va tocar en un grup de jazz. Es va incorporar als tres en la seva tercera actuació pública. Segurament va ser qui tenia més clara la imatge corporativa que havien de donar els integrants dels Setze Jutges i el qui es va comportar més com un empresari. En el vessant exclusivament musical, a més de les pròpies cançons, va fer adaptacions de cançons franceses, una de les seves passions, que interpretava ell mateix o els seus companys. Possiblement és menys recordat que Espinàs o Porter, que després de sortir del món de la cançó continuaren tenint una vida pública molt activa, tot i que les seves cançons eren tant o més populars que les d’ells dos. La més coneguda, la que se sol esmentar més vegades entre els pocs que encara parlen dels orígens de la cançó, és, sense dubte, “Cap al futbol” - amb un so de guitarra que únicament punteja la lletra- , que inevitablement em fa pensar amb el poema “La croada” de Pere Quart, i viceversa. Quants canvis en la consideració social i política del futbol des de la immediata postguerra fins als nostres dies! A continuació us deixo el poema i la cançó. Jutgeu vosaltres.

Quan s’acosta l’hora
les àvies i els petits s’agemoleixen
al fons de les alcoves;
al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s’emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.

Però els barons –fixeu-vos-hi-
s’alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
ebocat a l’eixida.)

I “Adéu” criden a tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l’extern inalterables.

De dos en dos,
centenars i milers,
es llancen
a les desertes vies de la tarda.

Entre marcials i amotinats
avancen, corren
-escamots convergents, centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

Perillosament –oh sí,
que en l’aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l’estadi nou, van a l’estadi.


Powered by Castpost

Una nota curiosa: Delfí Abella va escriure un llibre sobre Verdaguer que jo no he tingut mai a les meves mans i que rarament apareix en la bibliografia sobre l’escriptor: Mossèn Cinto vist pel psiquiatre: anàlisi psico-patològica dels articles "En defensa pròpia". Barcelona: Barcino, 1958.

la pipa de l'Espinàs

La lectura dels darrers posts de la Júlia m'han fet venir ganes de canviar el meu, que ja tenia pensat, però encara no és el moment de Serrat ni de la Guillermina ni de l'Enric Barbat. Aviat.

Ja sé que darrerament insisteixo més del compte amb el tabac, però aquesta vegada és imprescindible. El tabac té data de caducitat si no es produeix un miracle -que no- i la veu melòdica que avui us proposo també en va tenir encara que jo no la sé precisar. Fins i tot la cançó que escoltareu, si voleu, pot quedar dintre de poc com una peça arqueològica, molt més que les altres que han anat apareixent pel bloc.

Si en el post anterior el protagonista era un dels tres fundadors dels Setze Jutges, avui li toca el torn necessàriament a Josep Maria Espinàs, un dels ideòlegs, diguem-ho així, importants del grup, descobridor de noves veus i potenciador d’altres, director artístic de Concèntric la segona firma discogràfica catalana... És veritat que la seva veu no tenia cap gràcia especial, de la qual cosa en devia ser ben conscient, però les seves iniciatives segurament van ser les més interessants en la posada en marxa del moviment organitzat de la cançó. (Veig que encara no té pàgina a Lletra i que la de l'AELC li caldria una actualització que ja han fet els de la Generalitat.)

I ara ens posem en situació: tenim una guitarra, una cadira, l’admiració per la cançó francesa del moment amb esperit existencialista, una mica de la ironia a l'estil de l’època i un vici confessat en un moment en què no era vici, i vet aquí “Jo fumo amb pipa”, una cançó que acaba deixant una mica d'amargor.

Suposo que l’Espinàs continua fumant amb pipa i que el seu ús continua tenint sentit tal com explicava en una entrevista a “El país” l’any passat:

Encara que digui que no emprèn els viatges a peu per conèixer-se a si mateix, sí que hi ha un punt d’introspecció, per exemple quan s’atura a fumar la pipa.

La pipa és un temps, té una durada. Però quan encenc la pipa també estic creant un espai. Tot està tan lligat que costa d’explicar... Mentre faig els viatges a peu, jo no tinc massa consciència, no penso en el resultat, en què en sortirà, de tot plegat. Aquest és un dels motius pels quals m’interessen, aquests viatges, per trencar la closca, per trencar rutines quotidianes amb la feina, amb l’arribar a casa a una hora determinada. Per a mi és un acte higiènic. Llavors, hi ha un moment en què encenc la pipa i és el moment en què sóc més jo mateix... La pipa em proporciona més autoconsciència. Com quan escriu això que segueix, eloqüent, una mena de poètica espinassiana: “Jo miro els estels, i no els conec. No és que m’hagin fuit, és que no he necessitat veure’ls per saber quina hora és. Miro les estrelles i no em són pas amigues. Em fa més companyia el fanal que hi ha al xamfrà, i el llum que han encès allà baix, al camp, on hi deu haver una possessió. I després un altre, més a la dreta. I un altre, més llum. La nit estelada dels humans. L’hora? Quan s’apagui la pipa. Quan sigui ple el full del bloc”.

No sé si a J. M. Espinàs la pipa encara li fa el mateix servei que en la cançó i si fins ara fumava en llocs públics, però segur que ell també és conscient que alguna cosa canviarà a partir de l’1 de gener, potser fins i tot n'ha escrit algun article que jo m'he perdut.


Powered by Castpost